PARTICIÓ D’UN DISC DUR

PARTICIÓ D’UN DISC DUR

Per poder instal·lar un sistema operatiu en un disc dur cal que tingui una partició preparada per poder contenir el sistema operatiu. La partició fa que un disc dur, o una part d’ell, es pugui utilitzar com a medi d’emmagatzematge.

Una partició del disc dur és el nom de qualsevol divisió d’un disc dur. La tècnica consisteix a dividir un disc dur en diverses parts, les quals actúen i són tractades pel sistema com a discos independents; no obstant això, aquestes divisions són presents en un mateix disc físic. Quan un disc és dividit en particions, el sistema reconeix el disc físic en tants discos electrònicament com particions creades. Cada partició pot tenir el seu propi sistema de fitxers i, d’aquesta manera, tenir un disc dur físic que funciona en realitat com a diverses unitats d’emmagatzematge independents. Això és útil en els usuaris que necessiten o volen tenir diversos sistemes operatius en una mateixa màquina o en un mateix disc dur.

Hi ha tres tipus de particions:

1.       PARTICIÓ PRIMÀRIA.

Són les divisions primeres del disc i només n’hi pot haver quatre. Depenen de la taula de particions. Un disc físic completament formatat consta, en realitat, d’una partició primària que ocupa tot l’espai del disc i té un sistema d’arxius. Qualsevol sistema operatiu pot detectar aquest tipus de particions i assignar-hi una unitat sempre que el sistema operatiu en reconegui el format (sistema d’arxius). Les particions primàries, per tant, seran el lloc on instal·larem el sistema operatiu.

2.       PARTICIÓ SECUNDÀRIA O ESTESA.

És un altre tipus de partició que actua com una partició primària; serveix per contenir moltes unitats lògiques en el seu interior. Va ser ideada per tal de trencar la limitació de quatre particions primàries en un únic disc dur. Només hi pot haver una partició d’aquest tipus per disc dur i només serveix per contenir particions lògiques. Per tant, és l’únic tipus de partició que no suporta un sistema de fitxers directament.

3.       PARTICIÓ LÒGICA.

Ocupa un tros de la partició estesa o la seva totalitat, la qual s’ha formatat amb un tipus específic de sistema de fitxers (FAT32, NTFS, EXT, etc.), i s’hi ha assignat una unitat si el sistema operatiu reconeix les particions lògiques o el seu sistema de fitxers. Només alguns sistemes operatius, per exemple, OS/2, Linux i qualsevol Windows amb motor NT tenen la capacitat d’arrencar des d’una unitat lògica; per això, es diu que les unitats lògiques s’han d’utilitzar només per emmagatzemar arxius de configuració o de l’usuari i no del sistema, encara que hi ha excepcions.

Taula de particions

La taula de particions d’un disc dur és una estructura que conté informació de les diverses particions d’un disc dur.

OS/2 és l’abreviatura d’operating system/2, iNT, denew technology.

Creació de múltiples particions lògiques

Davant la necessitat de crear més particions, hauríem de crear les particions lògiques a partir de l’ús d’una partició primària com si fos extensa. A partir d’aquí, podrem crear totes les particions lògiques que vulguem. En alguns casos, no ens serviran per instal·lar-hi el sistema operatiu, però ens permetran desar-hi dades, com si es tractés d’una carpeta.

Partició de discos magnètics i de memòries flash

Pràcticament, qualsevol tipus de disc magnètic i memòria flash (per exemple, una memòria USB) es pot particionar. No obstant això, per disposar de més particions en un mateix disc, s’utilitzen les particions esteses, les quals poden contenir moltes particions lògiques. No és recomanable utilitzar aquest tipus de particions per instal·lar determinats sistemes operatius, sinó que són més útils per desar informació no indispensable per al funcionament del sistema. Els disquets i els discos òptics (per exemple, els CD i els DVD) no suporten les particions.

Tipus i mida de particions

A l’hora d’escollir el tipus i la mida de les particions, haurem de tenir en compte dos aspectes: 

1. L’espai del disc dur

2. Els sistemes operatius que hi volem instal·lar. El fet de fer particions en el disc dur ens ajuda a millorar l’organització de les dades i a tenir  més d’un sistema operatiu instal·lat, i no es desaprofita tant l’espai del disc dur

Com a mínim, és necessari crear una partició per a cada disc dur. La partició pot contenir la totalitat de l’espai del disc dur o sols una part.

Cal indicar que només les particions primàries i les lògiques poden contenir un sistema de fitxers propi. Les particions esteses només serveixen per contenir particions lògiques. Les particions esteses són un tipus de partició primària, però, a diferència d’altres particions primàries, només hi pot haver una partició estesa en tot el disc.

Cada partició té el seu propi sistema de fitxers, és a dir, la pròpia manera d’organitzar i localitzar la informació. Per exemple, el Windows 98 utilitza el sistema de fitxers FAT32 i el Windows 2003 Server utilitza els sistema de fitxers NTFS.